III. Humitats relatives

Amsterdam i Roma, dues ribes ben diferenciades d’Europa per les seves humitats. Si la Venècia del Nord té una capa de vaselina fina, que se’t cala de la pell als ossos tot passejant vora els canals, la ciutat oberta i de dolça vida felliniana brolla per cada fontana que apaivaga l’ànim a qualsevol caminant assedegat.*

Amsterdam, putes i mariners

Roma, oberta, fent cames

Llegir més...


Amsterdam i Roma, dues ribes ben diferenciades d’Europa per les seves humitats. Si la Venècia del Nord té una capa de vaselina fina, que se’t cala de la pell als ossos tot passejant vora els canals, la ciutat oberta i de dolça vida felliniana brolla per cada fontana que apaivaga l’ànim a qualsevol caminant assedegat.*

Amsterdam, putes i mariners


Humitats d'Amsterdam amb casa groga

'Les teves són idees de baix pressupost', Mazoni

Des del famós barri roig pots contemplar els aparadors de putes amb cert orgull europeu, on la llibertat de pensament, obra i acció brilla per la seva presència. Un reguitzell de sex shops ajuden a veure-ho tot amb mentalitat comercial, pura i dura; com els temps. I una duresa de membres que desperta ereccions en molt gènere masculí, abundant al carrer principal dels fanalets vermells que mantè el trànsit ben fluït de semens d’arreu del planeta. Hi ajuda segurament la facilitat de col·locar-se amb una mica de fum de maria o de xocolata, de tòxics acceptats i tolerats. Els habitants saben, però, diferenciar, i hi ha alguns cartells contra les drogues dures, ben contundents, que ajuden a compadir-te de penjats que circulen esmaperduts, com a ombres de l’esperit que els va empényer un dia. Ànimes autoconsumides abans de l’últim respir.

Però tornem-hi, les humitats de la capital holandesa estan posades a l’aparador. No és perquè sí, són un poble amb història comercial. Emprenedors com ells sols, els mestres del formatge mostren tant la carn humana com el luxe aconseguit amb una manca de pudor i escrúpols que arriba a semblar tot normal. Les cases no tenen cortines i veus tots els seus guanys arrenglerats amb tot luxe de detalls. Interiors holandesos a plena llum del dia i de la nit.

Les tulipes donen el color als països baixos i els molins de vent recondueixen la rauxa que els donaria una tramuntanada. Les flors i els aires del nord són ben humits, però a la capa superficial. Com les marfantes tanquen cortines quan tenen feina, tampoc no veureu gaire enamorats passejant pels carrers, canals i camps.

L’aigua circula com la vida, però desplaça la barcassa que es queda ancorada a la vorera més pobra. El guia del vaixell turístic pels canals ens explica que la majoria de les cases flotants són ilegals, a causa de la manca d’habitatge (manca de terreny construible), i les clandestines es poden identificar perquè no tenen llum (ni altres números corrents).

I ara que parlo de cases, no té pèrdua la torçadura que porten els edificis. Ben sabut és, però no em puc estar d’explicar que la ciutat d’Amsterdam es va construir sota el nivell del mar, que aquest es conté amb dics, que als anys cinquanta del segle XX va entrar l’aigua i es va emportar més de mil vides pel camí, que els terrenys d’aiguamolls crea aquests castells de cartes que sembla que amb una bufada hagin d’ensorrar-se. Tot tan superficial tan efímer, que res capfica gaire.

A la guia de mà diu que els holandesos són un dels pobles més cultes del món. Potser sí que poden haver construït virgueries a nivell tècnic i literari, però hi ha alguna cosa cultural que els separa del sud... Passa com amb els clarobscurs de Rembrandt, tan dramàtics, o amb els primers quadres de Van Gogh, tan foscos, lletjos i ben dibuixats, no tenen la llum i l’esperit de l’etapa a París ni la d’Arles, amb Gauguin. Em fan desitjar més cases grogues, més teories dels colors!

Només accepto la melangia de la música. La banda sonora d’aquest relat i viatge va ser una cançó: “Amsterdam”, cantada i gravada el 1973 per David Bowie com a cara B de “Sorrow”, tot i que és de Jacques Brel. Al port d’Amsterdam hi ha un mariner que canta... I m’encanta! (Potser trobareu l'adaptació en català d'"Amsterdam" de Brel en la veu de
Jordi Fàbregas, que fa anys que la canta i fins i tot la va gravar en un EP).


P.D. Un mes després del viatge i d’haver escrit aquest text, he llegit al llibre de Teresa Moure Herba d’enamorar (La Campana, 2006), que reinventa un encontre entre Cristina de Suècia –no puc deixar-hi de veure el rostre de Greta Garbo– i René Descartes, i escriu el filòsof en un moment donat: “Aquella visió aquàtica em va sobtar: als Països Baixos conteniu les aigües amb forts dics perquè no s’acarnissin amb els humans, però aquí, en canvi, tot sembla surar sobre les aigües. Suposo que això ha d’influir en el caràcter de la gent d’aquests dos països”. Ara bé, aquesta comparació va del Nord humit al gèlid, d’Amsterdam a Estocolm, Països Baixos vs Suècia.



Roma, oberta, fent cames


Esperant l'amor a Villa Borghese

Els fluïds romans primer de tot corren per la fontana de Trevi. Perquè des que Fellini va fer Roma i La Dolce Vita, no hi ha ciutat, hi ha ciutat de cinema! Seguidament els somnis de cel·luloide recorren totes les fonts, sobretot aquelles on s’enlairen figures colossals de Bernini. Oh, Bernini! Sabria ell que encara ens extasiaríem tants anys després de la seva mort?

Tritons grans que fan de peus a un cos colossal abeurant-se d’un fruït del mar afrodisíac, imatges bíbliques corporeïtzades en músculs petris masculins agafant pergamins durs o amb serps i pops fonedissos, dones senceres al peu de l’obeslisc o extasiades per fenomens més aviat naturals per apropar-nos allò trascendent a les ments terrenals inflamades... El foc córre per l’aigua i per l’aire que respiren aquestes escultures eternes.

Un bany d’humilitat sembla que aporti el Tèvere, que en creuar-lo passa tranquil sense por al pas dels anys. A l’altra riba, el Vaticà guarda tresors de l’art de tots els temps, entre la meravellada mirada d’uns, i la crítica enrabiada d’altres. A tots, però, ha de tocar el cor la Pietà de Miquelàngel i ha de fer entrar al túnel del passat gloriós els frescs de la Capella Sixtina i també els no menys remarcables de Raffael. Imatges que pertanyen a la memòria col·lectiva i que cal obsevar tot i el perill de patir torticoli aguda. Abaixant el cap ens deixarem portar cap a l’escala en espiral del museu, que com un remolí ens expulsarà a d’altres paratges de Roma.

Roma diuen que és amor (almenys a l’inversa). I l’amor potser se’t clava veient una posta de sol al Castell de Sant’Angelo, com s’assaboreix al cor ensucrat d’un capuccino o arriba als bancs públics d’uns jardins com els de Villa Borghese. Sí, perquè tots sabem que de Roma s’anuncien molt les pedres grisoses, però... i els grocs, els ocres i els verds dels arbres a la tardor! Oh! Una mar de fulles fan de catifa única, mentre les copes ens brinden un concert deliciós. O sentir com empaites a tota la massa turística, tot endinsant-te gairebé sola a la Galleria Nazionale d’Arte Moderna, on t’esperen Duchamps, Klimts, VanGoghs o De Chiricos!

D’acord, també les pedres del Foro i del Palatino mereixen ser mencionades, ben caminades. La llum del capvespre et dóna la seva decadència, la del matí et fa veure amb millors ulls els temples de Saturn o el de Ròmul. Però pujant al Palatino preferim fer fotografies a la font molsuda i humida pel seu verd que a moltes de les pedres que semblen haver sofert un big bang que les ha esmicolat i allunyat per sempre del seu origen orgànic. Sí, com l’interior del Colisseu, res no ens sembla ja colòs (ni posant imaginació), sinó més aviat ossos d’uns cadàvers exquisits que amb prou feines mouen l’esquelet.

Més discrets van ser els primers cristians a les catacumbes, potser per això més impressionants. Roma és amor, però també mort. Les humitats són a les pedres i sota terra. Ja no hi ha cucs, però aquestes presències del passat fugit, que s’ha esvaït, donen al present una força renovada. Per això, Roma té uns enamorats vistosos, fins i tot cridaners. Potser la merda serà dins les cases, les quatre parets, però l’estètica cal lluir-la segons la moda mani, ulleres de sol que tapen mitja cara o sabates de taló per jugar a la ‘xarranca’ saltant llambordes.

Ja em perdoneu qui els molesti la manca de sensibilitat cap a la feina dels primers i últims expedicionaris. Però la Roma popular, ciutat oberta, la prefereixo a la imponent, legal, capital imperial. Sofia Loren i Ana Magnani seran per sempre una Itàlia més real, que un Marlon Brando (molt més gran quan més salvatge o pujat al tramvia anomenat desig) fent de César en cartró pedra...

I, és clar, sempre ens quedarà el plany de l'excavadora de PPP (Pere Pau Passolini, que diu un altre Poeta).