DE DYLAN A VEGAS, PASSANT PER LA MORT

Em parlen del carrer de la desolació, la via de la desolació, una fila desoladora, tant li fa, no es tracta d’un lloc concret, també pot ser entès com un paisatge mental, una elucubració que sorgeix d’allò que inquieta. Tira milles, filibuster, perquè “row” també significa “rem”, així que cadascú remi com pugui, que el quitrà de l’asfalt pot ser el pitjor dels mars. Fins i tot a la cua d’un supermercat de prestatges desolats et poden cobrar per no comprar…

Els versos amb què Bob Dylan comença a cantar “Desolation Row”, l’única cançó en format acústic de l’electritzant disc Highway 61 Revisited (1965), més o menys vénen a dir que:

Llegir més...

Em parlen del carrer de la desolació, la via de la desolació, una fila desoladora, tant li fa, no es tracta d’un lloc concret, també pot ser entès com un paisatge mental, una elucubració que sorgeix d’allò que inquieta. Tira milles, filibuster, perquè “row” també significa “rem”, així que cadascú remi com pugui, que el quitrà de l’asfalt pot ser el pitjor dels mars. Fins i tot a la cua d’un supermercat de prestatges desolats et poden cobrar per no comprar…

Els versos amb què Bob Dylan comença a cantar “Desolation Row”, l’única cançó en format acústic de l’electritzant disc Highway 61 Revisited (1965), més o menys vénen a dir que:

“Estan venent postals del penjament a la forca,
estan pintant els passaports de color marró,
el saló de bellesa està ple de mariners,
el circ ha arribat a la ciutat,
aquí ve el cec de la junta municipal,
l’han posat en estat hipnòtic,
té una mà lligada a l’equilibrista,
l’altra està als seus calçotets
i l’escamot d’amotinats està inquiet,
necessita anar a algun lloc,
mentre la dama i jo vigilem aquesta nit
des del carrer de la desolació"

Sembla ser que fa referència a un linxament de tres presos que es va produir el 1920 a Duluth, Minnesota, la ciutat de naixement del cantautor d’origen jueu. Un linxament a l’americana, una execució pública, un càstig ostentós, una demostració de com aplicar “la llei” en forma d’espectacle a la plaça del poble; tot plegat un mètode de les autoritats per ensenyar, en aquest cas amb sang, coses de moral a la ciutadania. Com tantes altres estratègies s’han seguit i es seguiran utilitzant perquè el ramat no surti de mare:

“A mitjanit tots els agents
i la banda sobrehumana
surten i acorralen qualsevol
que sàpiga més del que ells saben,
després se’ls emporten a la fàbrica
on la màquina d’atacs de cor
és lligada al damunt de les seves espatlles,
i aleshores el querosè
és portat dels castells
pels homes d’assegurances que vénen
i controlen que ningú s’està escapant
del carrer de la desolació"

Entre els personatges, icones culturals i religioses del món occidental, amb qui topa Robert Allen Zimmerman al llarg de la cançó, trobem la jove Ofèlia, talment una ànima furtiva i observadora de la desolació:

“Per a ella, la mort és molt romàntica,
(...)
el seu pecat és la falta de vida”

És el que li toca al personatge literari. Però ara, anem a parlar de persones, i situem-nos quaranta anys més tard seguint la basta línia d’influència dylaniana. El cantautor asturià, volgudament obscur i desenfocat Nacho Vegas canta a l’inici del disc Desaparezca aquí (Limbo Starr, 2005) que “todo el mundo fantasea con una muerte dramática”. A l’ex-membre del grup Manta Ray no se’l pot criticar per no ser solvent, per no saber fer cançons, se li ha de reconèixer la bona artesania, la feina feta. Ara bé, així com hi ha fauna d’escenari a qui li falta actitud - el fer unes quantes mossegades a l’escalfor del públic, sigui o no minoritari -, Nacho Vegas, em fa l’efecte que té tota l’actitud del món, tota la que manca als que no en tenen. Perquè l’important és l’actitud, com diuen...

Amb el posat de “maleït” per bandera i amb tot el pes del Romanticisme de vides turmentades a l’esquena, em passa que no me’l crec, que no me l’acabo d’empassar, per una postura i impostura encara adolescents. Aquesta és la impressió i la imatge que en trec, allò que em transmet, allà fins on puc arribar sense conèixer la persona, i amb l’afegit dels propis prejudicis, el filtre cultural irracional. I és que també em puc equivocar, i ara resulta que és un bon jan tímid i hipersensible, com em sembla que fou, per exemple, Nick Drake, que sí morí dramàticament i potser no fantasiejava amb la mort dramàtica. En tot cas, Vegas ho tenyeix tot d’un turment romàntic, que és tan atractiu com copiat i, per tant, poc real. Me’l creuria si de veritat fantasiegés amb ser linxat algun dia, com aquells presos de Duluth...

I com que criticar és un recurs fàcil, en que a l’objecte criticat, implícitament també se li accepta una part de raó, no puc evitar resoldre amb el següent gir contradictori, el qual es posa, en part, de la banda de Vegas: sí, tothom pot haver fantasiejat amb una mort dramàtica, sí, sobretot en plena incomprensió adolescent. I ara, a la trentena com en Vegas, jo també fantasiejo amb una mort, però si em deixen triar, que no sigui dramàtica, ni tràgica, procuraria que fos una mort còmica, humorística, bufa (com l’òpera), catxonda en definitiva, perquè el drama implica un prendre’s seriosament que pot ratllar el ridícul. Ho dic seriosament. De moment, em quedo amb la mirada burleta d’en Dylan i passo de la pretesa foscor d’en Vegas. Potser és que el primer ja té seixanta-cinc anys i l’altre, trenta-dos. O potser no té res a veure. O potser és a l'inrevés, que en Dylan és fosc i en Vegas se'n fot. O potser ja m’està bé tot plegat, i depenent del dia, ara em cau bé un, ara em cau bé l'altre, o cap dels dos, en aquest cas, escolto "El muerto vivo" del Peret, que estava de parranda.